La Diada de l´ engany

Quan li vaig contar a un amic anglès que l´onze de setembre commemoràvem una derrota es va estranyar. Em va dir que ells, els anglesos, només celebraven les victòries. Sembla que hi ha un punt de masoquisme en el caràcter català o, tal vegada, no hi ha hagut massa moments a la nostra història per treure-hi pit.

Ara sembla que molts catalans treuen pit per exigir a Madrid una relació diferent.

CiU posa a la seva fulla de ruta el pacte fiscal, i, amb veu de ventríloc parla de llibertat (del país)  i independència, per anar fent boca.

Altres partits polítics i asociacions exhibeixen sense ambages la seva vocació secessionista.

N´estic segur que CiU no desitja la indepèndencia; la seva base tradicional, l´empresariat català, no els convé.  CiU està jugant de farol. La coalició és conscient de la debilitat actual des PSC. Només li fa nosa el PP català (perdó per la contradicció) i segurament avançarà les eleccions per aconseguir una majoria absoluta. Un escenari molt previsible i probable, per desgràcia.

Per aconseguir aquesta majoria, CiU sap que ha d´arribar a la fibra sensible de molts catalans, i és ací on fa l´entrada aquest discurs de l´ Estat propi.

CiU sap perfectament que amb la majoria del PP a Madrid mai no aconseguiran l´anhelat pacte fiscal. De indepèndencia, ni parlar-ne.

Per altra banda, vull deixar palès que les aspiracions independentistes de molts catalans em mereixen tot el respecte, però s´equivoquen si pensen que un Estat català serà un oasi de riquesa i prosperitat en un sud europeu cada vegada més deprimit.

Les solucions als problemes materials de la població no els hem de buscar en el marc geogràfic, sino en les polítiques socials. De res serveix (a la majoria de la població) una Catalunya independent si està governada per un partit (una coalició en aquest cas)  conservador com CiU.

Em penso que a Catalunya els discursos identitaris tenen un protagonisme excessiu a la premsa, i amaguen les necessitats materials d´una població cada cop més explotada i oprimida. Cal recuperar la consciència de classe per lluitar contra el veritable enemic: les polítiques neoliberals.