Per aquells que no ho sàpiguen,
cardar és un verb transitiu que vol dir pentinar (la llana, el cotó, etc.) amb
un instrument anomenat carda, per poder-la filar millor.
A mi això de cardar m´agrada, no
ho nego. No sóc pas un professional, em considero simplement un amateur que, amb anys d´experiència, ha
assolit un nivell de perfecció envejable.
La primera vegada que vaig veure
cardar va ser a casa d´una parella, amics de mon pare. Ells sí eren
professionals, s´hi dedicaven per guanyar-se la vida. Vine maco!–em deien- que
veuràs com cardem. I jo hi anava i obserbava tot el procès amb els ulls oberts
de bat a bat.
Em van animar a provar-ho i la
senyora em va ajudar. Vaig xalar d´allò més. Sembla mentida que una feina tan
repetitiva poguès ser tant excitant.
El marit es va morir d´un infart
mentre cardava, cosa difícilment explicable, però ja se sap que la mort sovint ve
quan no te l´esperes.
La senyora es va quedar molt
desconsalda i jo, que sóc agraït de bon grat, la vaig consolar. De fet anava a
consolar-la dos cops per setmana, ja que la seva tristesa no semblava tenir fi.
Passat el temps de dol, la
senyora se sentia millor, però vam fer bona amistat i jo continuava visitant-la.
Quan vaig tenir l´edat, em van
cridar a files. Aleshores, el servei militar era obligatori.
Jo no tenia ofici, era estudiant,
i em van preguntar què sabia fer. Vaig dir que cardar -em sentia orgullós
d´aquesta faceta meva-. Com era educat i d´aspecte polit em van destinar a servir a les cases dels
oficials. Quina barra! D´aquesta manera s´estalviaven criats.
Com que els oficials passaven poc
temps a casa perquè jugaven a la guerra, vaig passar tota la mili, excepte el
període d´instrucció, envoltat de dones. Vaig comprendre per què es diu que la
mili serveix bàsicament per fer-se un home.
En definitiva, jo era un servent, feia de tot, planxar, posar
la rentadora, estendre la roba, fer la compra, anar a la tintoreria i,
naturalment, cardar.
Als pocs moments de lleure llegia poemes de Josep Vicenç
Foix…
