lunes, 28 de marzo de 2011

Toponímia sentimental: Barcelona





És quan parla el meu cor que em surten les paraules en la llengua de mon pare. No escric gaire sovint en català; potser és que el meu cor parla poc, tal vegada per una timidesa mal curada.


Bé, vull escriure sobre alguns topònims que, més enllà d´aparèixer als mapes, hi sont sempre presents al meu particular mapa sentimental. He volgut encetar aquesta sèrie d´articles amb un sobre Barcelona. Per a mi, Barcelona ho és tot. És la ciutat on vaig néixer i on em van criar. És la ciutat d´una infantesa que recordo com trista, anodina, i d´una adolescència complicada, com totes. És la ciutat del primer amor del que gairebé no m´en recordo i d´altres manifestacions fisiològiques no sempre relacionades amb l´amor però sí, de vegades.


I dins Barcelona, podria parlar del meu barri: Horta. La plaça Eivissa -plaza Ibiza, quan jo era menut-, amb aquest aire de poble i l´entranyable bar Quimet, i les masies d´Horta. Tampoc no puc oblidar aquesta quadrícula infinita que és l´Eixample; burgès, senyorial al Passeig de Gràcia o a la Rambla Catalunya, no em cansa la seva monotonia. Què dir de les Rambles?, aquesta llengua de gent de tots colors, creences i vicis que arriba al mar. I com no fer esment d´ un barri com Gràcia, amb el seu cinema Verdi -quantes pel.lícules en V.O han vist -i llegit- aquests ulls!-, i els seus bars de copes,... Parlant de bars de copes, no oblido el Badlands, al Guinardó, el portaven uns amics meus, el van haver de tancar per la avidesa econòmica del propietari del local.


Pedralbes: barri alt que jo associo a la facultat de Geografia i Història on estudiava, poca cosa més, i ben a prop, a Les Corts, el Nou Camp; futbol els diumenges a les cinc, sí, abans el futbol era sempre els diumenges a les cinc no com ara. Anava amb el meu tiet al futbol, al descans em menjava un frankfurt que em savia a glòria, malgrat que era ben dolent. Això ho certificaba mon oncle que era expert en frankurts.


El Clot quedarà per sempre associat al meu amic Jordi Agustí, la vida fou cruel amb ell i la mort se l´endugué massa aviat.


Amb dificutat, jo era ben minyò, recordo els diumenges vistant l´avia Amparo (era ben catalana pero el seu nom estava castellanitzat, coses del franquisme) a Collblanc, L´Hospitalet de Llobregat. Sí, és una altra ciutat, però no ho sembla, per a mi continua sent Barcelona. El meu cor no hi enten, de límits municipals.


Els estius agafar l´autobús 45 per anar a la platja era un llarguíssim viatge als ulls d´un nen. A vegades anàvem als banys públics “San Sebastián” o “Los Orientales”, crec que es deien així.


Barcelona és també el Tibidabo, amb el seu parc d´atraccions i Monjuïc i el seu Castell, i les millors vistes sobre Barcelona.


Barcelona ha canviat molt. Ara ja només la puc ensumar esporàdicament com a turista, però els meus records d´una altra Barcelona encara hi són presents a la meva toponímia sentimental.

domingo, 13 de marzo de 2011

La huelga de empleados de AENA


Conozco a Elías desde hace bastantes años. Elías vive en Lloret de Mar con su pareja y siempre que viajo a Calella le llamó para quedar y tomar algo. Se podría decir que somos amigos de toda la vida.
Elías está preocupado, es trabajador de AENA, señalero para más señas. Su trabajo consiste, entre otras cosas, en procurar que los aviones no se estrellen cuando aterrizan en la pista del aeropuerto de Girona y en aparcarlos.
Me cuenta que tienen miedo de que la privatización de los aeropuertos conlleve un empeoramiento de sus condiciones laborales, y quién sabe, si la pérdida del trabajo para algunos.
Yo entiendo su preocupación y le animo en su lucha.
Han convocado una huelga que, de materializarse, me va a perjudicar, sin duda. Pero yo, a diferencia de muchos ciudadanos que piensan que el derecho a viajar en avión es un derecho fundamental –yo no lo he encontrado ni en la Constitución ni en ninguna otra ley- no puedo, en coherencia, sino anteponer su derecho a defender sus condiciones laborales.
Supongo que si han llegado a la convocatoria de huelga es porque han fallado otros cauces; nadie va a la huelga por gusto.
Sé que gran parte de la ciudadanía va a criticar la huelga, aunque la mayoría no viajará nunca en avión.
Sé que, por ignorancia, muchos, cuando se habla de empleados de AENA, piensan en los controladores aéreos y esos sueldos estratosféricos. Nada que ver con la mayoría del personal de AENA.
Sé que la mayoría de medios de comunicación se están posicionando en contra de la huelga. El otro día vi una entrevista del incombustible Matías Prats haciendo preguntas a un representante de los trabajadores de AENA de manera claramente tendenciosa.
Sé que las fechas elegidas son las de mayor confluencia de viajeros, pero en las huelgas se trata de extorsionar, de presionar a la empresa para que atienda a sus reivindicaciones, luego es lógico que se busque hacer el mayor daño posible. No es por mala leche.
No sé cómo acabará un proceso privatizador que parece inevitable, deseo por el bien de Elías y de sus compañeros que tengan éxito en sus demandas.
Pero también les deseo suerte porque me siento partícipe de una lucha más global que tiene muchos frentes y en la que sí estoy inmerso: la lucha de las clases trabajadoras contra la patronal, la Administración y los gobiernos.
Estamos asistiendo a la defunción del Estado del Bienestar y esto sólo se puede enderezar desde abajo, desde la ciudadanía, pero hay que creérselo.
Hay que creer que es posible cambiar las cosas, de lo contrario estamos condenados a vivir en una sociedad esclavista.
Una Constitución escrita servirá para inculcar a los niños -esclavos del futuro- que vivimos en un Estado social y democrático de Derecho; pero no se lleven a engaño, son palabras que aprende el esclavo para que desconozca su propia condición de esclavo.