Ahir, cap al tard, vam estar fent un cafè a la terrasseta del club nàutic. Pel nom podria semblar que es tracta d´un lloc molt pijo; res més lluny de la realitat, es tracta d´un local ben senzill i autèntic on se sol reunir gent de mar. Com d´habitud, fullejo la premsa del dia: La Vanguardia i el El Punt/Avui. Per raons que no venen al cas no estic d´humor per gaires notícies, així que no trigo en plegar els diaris sobre la taula.
Davant meu s´hi estén el més preciós tapís que hagi mai pogut somiar algú. L´escena plasmada per l´artista, una marina. En primer pla, la meva taula retallada pels diaris arraconats i per les dues tasses de cafè. Poc més enllà, algunes gandules buides sobre la sorra granítica pròpia d´aquest litoral. A la meva dreta, ben alineades, en paral·lel a la línia de costa, dormen unes barques de pescadors. La resta del quadre és fàcil d´intuir: tres franges de diferent amplària. La platja, amb alguns banyistes ressagats; la mar, d´un intens blau marí; i, ocupant la major part del llenç, un cel lleugerament ennuvolat on es pot contemplar la lluna amb forma de D, o sigui, una lluna creixent. Ja se sap que la lluna és una mentidera.
La marina ocupa tot l´espai que els meus ulls són capaços d´abastar.
I tot tenia vida...
L´eslògan turístic de Calella d´aquest any diu: Calella, moments de felicitat. L´han encertat de ple.
La Calella del Maresme, la meva Calella, no té la bellesa de l´altra Calella, la de Palafrugell, és clar, però és una ciutat alegre que faria revifar un mort.
Vista des del cel, Calella és una població allargada; com un tros d´esparadrap que cobrís un trau a la terra, segueix la línia de platja i la nacional II. Els carrers formen una retícula de vies perpendiculars i paral·leles; uns gegants podrien jugar-hi als escacs, sobre la ciutat.
La vida -la vida comercial vull dir- es concentra en un carrer de vianants que travessa longitudinalment el poble. El carrer de l´Església és ple a vessar de botigues, cafeteries, restaurants, vianants, ...
I tot bull...
Quan el sol pica a primera hora de la tarda, busquem la fresca al passeig marítim. Sota l´ombra dels plàtans que flanquegen el passeig s´hi pot estar. Fins i tot, els diumenges a la tarda, els catalans de soca-rel, esperonats pel flabiol i el tamborí, s´hi atreveixen a ballar sardanes.
Calella és la nostra petita arcàdia. Les preocupacions inherents a la vida quotidiana s´esvaeixen tan bon punt, en arribar-hi per la nacional, albirem el far de Calella. Ja puc ensumar l´olor dels pins...
Venint d´Astúries, hom comprendrà que això és un altre món.
Ha estat un dia complet i ple de moments de felicitat. El sol ha cedit el seu protagonisme a una lluna que llambreja sobre el mar. Els turistes més joves surten de les seves cel·les abillats per a l´ocasió, si es presenta. Nosaltres ja hem fruït prou. I és que a Calella passen moltes coses, i gairebé totes, bones. Podeu estar-hi tranquils, com diu la T-shirt del turista de pell cremada, el que passa a Calella es queda a Calella...
Davant meu s´hi estén el més preciós tapís que hagi mai pogut somiar algú. L´escena plasmada per l´artista, una marina. En primer pla, la meva taula retallada pels diaris arraconats i per les dues tasses de cafè. Poc més enllà, algunes gandules buides sobre la sorra granítica pròpia d´aquest litoral. A la meva dreta, ben alineades, en paral·lel a la línia de costa, dormen unes barques de pescadors. La resta del quadre és fàcil d´intuir: tres franges de diferent amplària. La platja, amb alguns banyistes ressagats; la mar, d´un intens blau marí; i, ocupant la major part del llenç, un cel lleugerament ennuvolat on es pot contemplar la lluna amb forma de D, o sigui, una lluna creixent. Ja se sap que la lluna és una mentidera.
La marina ocupa tot l´espai que els meus ulls són capaços d´abastar.
I tot tenia vida...
L´eslògan turístic de Calella d´aquest any diu: Calella, moments de felicitat. L´han encertat de ple.
La Calella del Maresme, la meva Calella, no té la bellesa de l´altra Calella, la de Palafrugell, és clar, però és una ciutat alegre que faria revifar un mort.
Vista des del cel, Calella és una població allargada; com un tros d´esparadrap que cobrís un trau a la terra, segueix la línia de platja i la nacional II. Els carrers formen una retícula de vies perpendiculars i paral·leles; uns gegants podrien jugar-hi als escacs, sobre la ciutat.
La vida -la vida comercial vull dir- es concentra en un carrer de vianants que travessa longitudinalment el poble. El carrer de l´Església és ple a vessar de botigues, cafeteries, restaurants, vianants, ...
I tot bull...
Quan el sol pica a primera hora de la tarda, busquem la fresca al passeig marítim. Sota l´ombra dels plàtans que flanquegen el passeig s´hi pot estar. Fins i tot, els diumenges a la tarda, els catalans de soca-rel, esperonats pel flabiol i el tamborí, s´hi atreveixen a ballar sardanes.
Calella és la nostra petita arcàdia. Les preocupacions inherents a la vida quotidiana s´esvaeixen tan bon punt, en arribar-hi per la nacional, albirem el far de Calella. Ja puc ensumar l´olor dels pins...
Venint d´Astúries, hom comprendrà que això és un altre món.
Ha estat un dia complet i ple de moments de felicitat. El sol ha cedit el seu protagonisme a una lluna que llambreja sobre el mar. Els turistes més joves surten de les seves cel·les abillats per a l´ocasió, si es presenta. Nosaltres ja hem fruït prou. I és que a Calella passen moltes coses, i gairebé totes, bones. Podeu estar-hi tranquils, com diu la T-shirt del turista de pell cremada, el que passa a Calella es queda a Calella...
