In memoriam

 

El nen de la foto va néixer a Barcelona un 8 de juny de 1933. Quan va esclatar la Guerra Civil tenia tres anys.  Com qualsevol nen de l´època, durant tres llargs anys va jugar, va aprendre i va plorar sota les bombes que deixaven anar els avions feixistes. Mai no oblidaria la banda sonora d´aquella època infame.

El nen de la foto mai no va passar dels estudis primaris, però malgrat la seva manca d´escola secundària, va ser una persona amb inquietuds. Autodidacta, sense internet –té mèrit- va aprendre a través dels llibres el que, per circumstàncies de la vida, no va poder aprendre als centres on adoctrinen.

De jovenet va recórrer Espanya amb els pares i els seus dos germans  amb una atracció de fira anomenada “El capitán fantasma”, una mena d´home invisible. La seva pròpia vida no fou invisible, però si força discreta. Sempre en un segon pla, fugint de tot protagonisme.

Un any, dècada dels cinquanta, en què la fira s´establí a Ronda (Màlaga), es produiria un fet cabdal a la seva vida (i a la meva). El capitán fantasma, que en aquell temps devia comptar amb vint-i-quatre anys, va conèixer una xicota, la Carmen. La llegenda diu que es van enamorar. Festejaren durant cinc anys en una distància inassumible i només mitigada per cartes d´amor. No es conserven  aquestes missives, però me les puc imaginar: “Queridísma Carmela, no pasan los días para volver a verte…”.

Finalment, el 8 de març de 1961 la parella d´enamorats es va casar a l´església del Socorro, a Ronda. Viatge de noces a Còrdova. Anècdota: segurament a causa de l´emoció que produeix la combustió de l´amor, el nuvi va oblidar la seva càmera de fotos al tren. Mai no la va recuperar. Tampoc s´han salvat les fotos d´aquell viatge iniciàtic.

La fotografia va ser una de les seves grans aficions: ell mateix revelava les seves fotos en blanc i negre. L´altra gran afició del meu pare fou el cinema. Com tanta gent que va viure sota la grisor del franquisme, durant unes hores les sales de cine t´alliberaven d´una realitat plomissa i transportaven l´espectador a qualsevol època o país, real o imaginari. Al sud dels Estats Units quan esclatà la guerra de secessió, a  l´Aràbia de T.E. Lawrence, a la França dels mosqueters, a l´Índia de Kim, etc. Entre els gèneres preferits del pare hi eren els musicals: Cantando bajo la lluvia, Levando anclas, Un americano en París... El nen de la foto coneixia tots els actors i actrius de Hollywood, fins i tot els secundaris. És molt probable que la meva tirada pel cinema vingui del pare.

Continuem amb la seva vida. El matrimoni s´establí a Barcelona, però guanyar-se les garrofes de firaire no acabava d´entusiasmar a la meva mare, així doncs, el firaire va aprendre  a fer d´electricista. Amb l´ajut d´un amic lampista i un curs CCC va instruir-se a l´ofici i va aconseguir col.locar-se a l´empresa ISOLUX on treballaria durant molts anys.

Jo vaig créixer en una casa on la llengua franca fou el castellà –o millor dit, l´andalús-, però el meu pare sempre em va parlar en català. És per això que  sóc capaç de pronunciar tots els sons vocàlics d´aquesta llengua, distingir entre “S” sonora i “S” sorda” i altres funambulismes fonètics. I, no car dir-ho, estimar la llengua. Sempre li agrairé.

El nen de la foto tenia un gran sentit de l´humor, era molt de la broma, però la seva comicitat era sovint massa surrealista per ser compresa per la meva família materna. Més de la ironia que del sarcasme, no es tractava de ferir a ningú sinó de prendre´s la vida amb humor.

Els seus últims mesos de vida, però, foren un calvari. Una pneumònia COVID el va portar a l´hospital l´abril de 2020. Molt degradat, mai no va tornar a casa; la seva vida s´apagava a poc a poc com el llum d´una espelma. Una nova pneumònia al gener se´l va emportar definitivament. El metge de l ´hospital de la Vall d´Hebron va certificar la mort a les  3:45 hores del 31 de gener. Va marxar  com va viure, discretament, sense fer soroll, sense fer nosa…

Descansa en pau, pare.