És quan parla el meu cor que em surten les paraules en la llengua de mon pare. No escric gaire sovint en català; potser és que el meu cor parla poc, tal vegada per una timidesa mal curada.
Bé, vull escriure sobre alguns topònims que, més enllà d´aparèixer als mapes, hi sont sempre presents al meu particular mapa sentimental. He volgut encetar aquesta sèrie d´articles amb un sobre Barcelona. Per a mi, Barcelona ho és tot. És la ciutat on vaig néixer i on em van criar. És la ciutat d´una infantesa que recordo com trista, anodina, i d´una adolescència complicada, com totes. És la ciutat del primer amor del que gairebé no m´en recordo i d´altres manifestacions fisiològiques no sempre relacionades amb l´amor però sí, de vegades.
I dins Barcelona, podria parlar del meu barri: Horta. La plaça Eivissa -plaza Ibiza, quan jo era menut-, amb aquest aire de poble i l´entranyable bar Quimet, i les masies d´Horta. Tampoc no puc oblidar aquesta quadrícula infinita que és l´Eixample; burgès, senyorial al Passeig de Gràcia o a la Rambla Catalunya, no em cansa la seva monotonia. Què dir de les Rambles?, aquesta llengua de gent de tots colors, creences i vicis que arriba al mar. I com no fer esment d´ un barri com Gràcia, amb el seu cinema Verdi -quantes pel.lícules en V.O han vist -i llegit- aquests ulls!-, i els seus bars de copes,... Parlant de bars de copes, no oblido el Badlands, al Guinardó, el portaven uns amics meus, el van haver de tancar per la avidesa econòmica del propietari del local.
Pedralbes: barri alt que jo associo a la facultat de Geografia i Història on estudiava, poca cosa més, i ben a prop, a Les Corts, el Nou Camp; futbol els diumenges a les cinc, sí, abans el futbol era sempre els diumenges a les cinc no com ara. Anava amb el meu tiet al futbol, al descans em menjava un frankfurt que em savia a glòria, malgrat que era ben dolent. Això ho certificaba mon oncle que era expert en frankurts.
El Clot quedarà per sempre associat al meu amic Jordi Agustí, la vida fou cruel amb ell i la mort se l´endugué massa aviat.
Amb dificutat, jo era ben minyò, recordo els diumenges vistant l´avia Amparo (era ben catalana pero el seu nom estava castellanitzat, coses del franquisme) a Collblanc, L´Hospitalet de Llobregat. Sí, és una altra ciutat, però no ho sembla, per a mi continua sent Barcelona. El meu cor no hi enten, de límits municipals.
Els estius agafar l´autobús 45 per anar a la platja era un llarguíssim viatge als ulls d´un nen. A vegades anàvem als banys públics “San Sebastián” o “Los Orientales”, crec que es deien així.
Barcelona és també el Tibidabo, amb el seu parc d´atraccions i Monjuïc i el seu Castell, i les millors vistes sobre Barcelona.
Barcelona ha canviat molt. Ara ja només la puc ensumar esporàdicament com a turista, però els meus records d´una altra Barcelona encara hi són presents a la meva toponímia sentimental.
